Cançó de Na Ruixa-mantells
Oigo
la voz, hebras de voz,
hebras de mar...
y más aún es bella su cabeza tostada.
Marchó.
hebras de mar...
y más aún es bella su cabeza tostada.
Marchó.
Su
cuerpo en mis brazos,
su
sombra, a la espalda de todo.
Y
más aún es bella su cabeza tostada.
Ya
me sé amanecido entre lirios,
entre lirios de mar,
hebras de hambre y soledad...
y más aún es bella su cabeza tostada.
Es cálida y fría la voz
de la noche última,
del alba primera...
y más aún es bella su cabeza tostada.
entre lirios de mar,
hebras de hambre y soledad...
y más aún es bella su cabeza tostada.
Es cálida y fría la voz
de la noche última,
del alba primera...
y más aún es bella su cabeza tostada.
“Descalça
i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.”
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.”
Cançó de Na Ruixa-mantells, Jardi tancat
(María del Mar Bonet)
No hay comentarios:
Publicar un comentario